Tot seguint el mestratge d’Agustí d’Hipona (354-430), la doctrina tradicional de l’Església va creure que tot allò que s’esdevenia a la Terra era obra de la Divina Providència. Les adversitats atmosfèriques o la mort de persones estimades o animals era una obra divina, que pretenia castigar els nostres pecats. Aquesta visió explica el clima de relativa tolerància amb què l’Església medieval va analitzar el fenomen de la fetilleria. La pràctica d’una màgia, benevolent o negra, per part de les fetilleres era observada amb una gran incredulitat. La fetilleria era considerada una modalitat de superstició. Per instigació diabòlica, els seus practicants podien arribar a creure en l’existència de poders sobrenaturals que no obeïssin a la voluntat divina. Però aquests suposats poders eren, en tot cas, un fet incert, un engany o una il·lusió provocats pel mateix dimoni. Fins al segle XV, les sentències judicials contra les suposades fetilleres o bruixes van ser força benignes. Se les considerava pernicioses pel seu mal exemple i per fomentar creences contràries a la religió cristiana.