PEDRES (Lapidari català – Tractat de pedres precioses)

Documents per descarregar

Lapidari català (transcripció celeb sex tapes en pdf)

Introducció Interracial Porn (de Joan Gil)

Els lapidaris, o tractats sobre les pedres precioses, van assolir a l’Edat Mitjana una popularitat extraordinària, particularment a Anglaterra, França i Itàlia. A les terres catalanes no tingueren la mateixa florida, a jutjar per la manca de manuscrits sobreviscuts; cal remarcar, no obstant, que de tant en tant apareixen registrats en els inventaris medievals, però no tenim la certesa que aquests fossin tanmateix escrits en català. Apart d’uns fragments que esmentem més endavant, no es coneixia cap manuscrit de lapidari en català. Raó suficient, ens sembla, per donar a conèixer el nostre.

La creença en la virtut de les pedres es tan remota com l’home primitiu. L’expressió d’aquesta creença en forma diguem-ne científica no es manifestaria fins l’adveniment de civilitzacions avançades com la babilònica, on les pedres tingueren un lloc en el cosmos astrològic, i l’egípcia, on la tradició atribuí a cada mes una pedra preciosa. És a Grècia, tanmateix, que la ciència mineralògica fou un fet amb el primer lapidari atribuir a Teofrast (374-287 aC), deixeble d’Aristòtil. Aquesta obra descriu les pedres segons la teoria platònica dels quatre elements, i de fet és una història natural de les pedres. Després aparegué Dioscórides (segle I aC) amb el tractat lapidari mèdic que ha tingut més ressonància a través dels segles, formant part de la seva Materia medica. Aquest tractat descriu les pedres – poques de precioses – d’acord amb la manera d’administrar-les al pacient.

Després d’aquests tractats purament científics sorprèn que sorgís de l’escola grega d’Alexandria una sèrie de tractats lapidaris d’influència oriental, on la màgia, l’astrologia i el simbolisme cristià vingueren a transformar aquestes obres suplint-les per altres plenes de mites i faules. naked celebrities La més notable d’aquestes fou el tractat de Damigeró (segle II dC), que ens ha previngut sencer tan sols en una traducció llatina. Aquest tractat té interès per tal com se’n serviren els autors medievals, particularment Marbode.

Roma gay fuck va absorbir les teories gregues i també les babilòniques d’un cosmos astrològic. Plini el Vell (23-79 dC) fou l’autor preeminent d’un tractat de mineralogia, contingut en la seva Historia naturalis. Plini usà fonts gregues i orientals, i la seva obra és estrictament científica. Si de tant en tant atribueix propietats màgiques a certes pedres, ho fa amb una evident ironia i donant a entendre que això és més aviat propi de màgics i folls. Pràcticament tota la mineralogia científica de l’Edat Mitjana té les seves arrels en l’obra de Plini el Vell. És la font principal del tractat sobre les pedres formant part de l’Etymologiae de Sant Isidor de Sevilla, l’enciclopedista del segle setè, que qui molts autors medievals manlleven.

Els lapidaris medievals primitius palesen les dues corrents lapidàries: la científica i la màgica, aquesta a pesar de la natural oposició de l’església a la màgia. L’exponent més cabdal fou el bisbe de Rennes, Marbode (1035-1123), qui amb el seu Liber lapidum seu de gemmis donà a conèixer les virtuts mèdiques i sobrenaturals d’una seixantena de pedres, tot escrit en hexàmetres. La popularitat d’aquest tractat queda ben demostrada per la gran quantitat de manuscrits que s’han conservat – més d’un centenar. Es traduí al francès i altres idiomes i fou la base de nombrosos lapidaris de l’Edat Mitjana.

A hentai tentacle porn la gran figura d’Albert Magne (1206-1280 dC) es deu De mineralibus, obra seriosa que no obtingué la ressonància de Marbode però que anys després fou utilitzada per molts lapidaris de tipus popular, transformant-la i popularizant-la fins a la vulgaritat. A França circulaven amb el nom de “Le Grand Albert” i “Le Petit Albert”, que era un compendi de l’anterior. Podem fer-nos una idea del nivell a què havien arribat aquests tractadets, citant uns títols que encapçalen els apartats: “Si vols saber si la teva dona és casta o no” (vegis el nostre capítol XIII), “Si vols promoure amor entre dues persones”, etc. Tenien entre els lectors el mateix atractiu d’un llibre d’astrologia popular o de pronòstics.

Un altre compilador medieval fou Bartomeu l’Anglès (primera meitat del segle XIII dC). Un capítol de la seva obra Tractatus de propietatibus rerum tracta de “lapidus preciosis”. Aquesta obra té cert interès per nosaltres per tal que era coneguda a Catalunya. Sabem, per exemple, que el rei Martí l’Humà en carta datada a El Vendrell, 17 d’agost de 1404, reclama al Batlle General la tramesa d’aquesta obra que ell tenia demanada.

Els lapidaris que fins ara hem esmentat són de caràcter científic o mèdic per una banda i màgic-sobrenatural per l’altra, si bé sense palesar influència astrològica. Hi ha, però, un altre tipus importantíssim de lapidaris la base dels quals és mèdica i astrològica. Dintre d’aquesta categoria s’hi troben els lapidaris castellans, traduïts de l’àrab (els més primitius són del segle VIII) o d’influència aràbiga. El de més renom és evidentment el Lapidario de Alfonso X, que consisteix en tractats àrabs (apart d’un tret de Plini i un altre de Pitàgores), on les pedres es troben classificades pels signes del zodíac. És una obra de gran extensió així com erudita; el compilador mateix ens adverteix que qui vulgui profitar-se’n haruà d’ésser entès en astronomia, mineralogia, medicina, i a més haurà d’ésser posseïdor d’una intel·ligència apropiada.

Els porn cartoon manuscrits de lapidaris populars i simbòlics en llengües vernacles proliferaren dels segles XIII al XV, així com els herbolaris i bestiaris. Eren d’extensió variable, i molts d’ells s’han conservat dintre de reculls contenint formularis de medicina popular, tractats d’astrologia, etc. Els Italians i francesos per regla general eren en vers però alguns també en prosa. Potser el grup més nombrós foren els lapidaris anglesos d’origen anglo-normand, singularment tots en prosa.

Hi bareback gay porn hagué una gran diversitat de lapidaris, impossible d’esmentar aquí, tractant sobre pedres precioses, com els que descriuen les virtuts talismàniques de pedres gravades a l’objecte de reforçar les virtuts atribuïdes a les pedres; els que descriuen les influències astrals i planetàries; els d’origen religiós, com l’anomenat Lapidaire chrétien; el provençal Breviari d’amor de Matfre Ermengaud, on es tracta entre moltíssims altres temes de la “natura de las peyras preciosas, e de lors vertutz”; i d’altres. Es evident que el tema ha despertat sempre la curiositat humana en civilitzacions ben diverses, així com l’home primitiu havia fet servir l’ús talismànic de l’amulet.

Abans d’examinar el nostre manuscrit caldrà que ens referim als dos únics altres manuscrits catalans coneguts, per bé que siguin fragmentaris. A la Biblioteca Universitària de València existeix un lapidari que descriu disset pedres en forma molt abreujada, citat per Cardoner i Planes a l’Història de la medicina a la Corona d’Aragó (1162-1479), pàgina 183.

[...] hamster mobile porn Un altre lapidari català del segle XV es troba o es trobava a la Biblioteca Capitular de Saragossa (nº 1230, numeració antiga), relligat junt amb tretze altres tractats. [...] Segons la descripció donada per Josep M. March (Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, VI, p.362), el manuscrit consisteix de dotze fulls i comença: “Así comensa lo lapidari al qual el bisbe de Rode trelada del libre al qual el reyde Arabia envia al venerable Emperador de Roma de les virtuts de les peres e posats son los noms e les colors e les regions non sa troben les dites peres...”. Sembla tanmateix un tipus de lapidari ben diferent del nostre, i més breu.

No celeb news hem pogut establir una font directa al nostre manuscrit, d’autor anònim, apart de trobar-hi una afiliació als lapidaris de caràcter popular, i per tant derivat d’Albert Magne, encara que totalment diferent. L’altra clau que l’autor dóna és la citació del Libre de simple medecina. Apart d’aquestes dues referències no hi ha res en el manuscrit que ens pugui fer entreveure l’autor o un origen directe. La confrontació amb els altres lapidaris publicats, anglesos, francesos i castellans (no hem consultat els italians) no ens ha fornit cap petja. Potser amb els que hi ha més punt de contacte és amb els lapidaris en prosa anglo-normands publicats per Studer i Evans, particularment amb l’anomenat “Third prose lapidary”, traducció francesa del segle XIII ben probable d’un original de llengua anglesa.

[...] naked celebrities Un examen breu de la llengua del lapidari ens revela tot seguit trets característics de nord del català oriental, com són les formes gironines adverbials un per on i demont per damunt.

[...] El manuscrit es compon de seixanta-set folis de paper sense filigrana, de 75x148 mm. I catorze ratlles per pàgina. Lletra de la primera meitat del segle XV. Lletres inicials i títols dels paràgrafs en tinta vermella.

Pedres precioses